Funció del Defensor

Els drets fonamentals no serien efectius si no hi hagués garanties. Per això, la Constitució i les lleis disposen tot un sistema de controls que permet preveure, evitar o rectificar els casos i situacions en què un dret es veu en risc o pèrdua.

La primera garantia és l’anomenada reserva de llei: només per llei pot regular-se l’exercici dels drets i llibertats; llei que, a més i en tot cas, ha de respectar el seu contingut essencial. Altres garanties especials són la tutela judicial, fins i tot en el cas d’alguns drets de caràcter preferent i sumari, així com el recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional.

El Defensor del Pueblo es configura com una garantia institucional dels drets constitucionals. El Defensor del Pueblo és un alt comissionat de les Corts Generals, és a dir en rep un encàrrec i el designen per protegir i defensar els drets dels ciutadans reconeguts en el text constitucional (article 54 de la Constitució).

Entre les seves funcions destaca la de supervisar l’activitat de totes les administracions públiques (ministeris, conselleries de les comunitats autònomes, ajuntaments, etc.). La seva supervisió arriba també a l’activitat de les empreses públiques i dels agents o col·laboradors de les administracions quan tenen finalitats o fan serveis públics.

L’any 1981 les Corts Generals van aprovar la Llei Orgànica 3/1981, del 6 d’abril, del Defensor del Pueblo i la institució va començar l’activitat el 28 de desembre de 1982, després de triar-ne el primer titular.

Qualsevol ciutadà espanyol o estranger, persona física o jurídica, sigui quina sigui la seva edat o situació legal a Espanya, pot recórrer al Defensor del Pueblo, individualment o col·lectivament, i presentar una queixa si considera que les administracions públiques espanyoles han vulnerat els drets reconeguts a la Constitució.

A més de presentar les queixes, els ciutadans poden soŀlicitar al Defensor del Pueblo que interposi un recurs d’inconstitucionalitat o un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, en els casos i amb els requisits previstos per la llei.

Si al Defensor del Pueblo no li competeix la investigació d’una queixa, en comunica per carta al ciutadà el motiu o les causes, si bé sempre que és possible intenta orientar-lo sobre les vies alternatives a les quals pot recórrer.

Un cop admesa la queixa a tràmit, el Defensor del Pueblo es posa en contacte amb l’Administració involucrada per obtenir informació sobre el cas. Durant tot el procés manté informat el ciutadà sobre la investigació i les respostes rebudes de l’Administració. Finalitzada la investigació, comunica les conclusions a l’interessat.

El Defensor del Pueblo no pot modificar o anuŀlar els actes i les resolucions de les administracions públiques, ni tampoc pot donar-los ordres, però si conclou que s’han vulnerat els drets constitucionals, llavors pot suggerir o recomanar a qualsevol administració que prengui mesures per paŀliar o corregir la situació. Si com a conseqüència de les seves investigacions, el Defensor del Pueblo es convenç que l’aplicació rigorosa d’una norma pot comportar situacions injustes, llavors pot demanar la modificació de la norma.

El Defensor del Pueblo no pot intervenir si un jutge o tribunal ja està jutjant o ha jutjat la qüestió plantejada en una queixa. La causa d’aquesta limitació és el respecte al poder judicial, atès que un cop sotmès un assumpte al seu control li correspon en exclusiva jutjar i fer executar la cosa jutjada. De la mateixa manera, la discrepància amb les resolucions judicials s’ha de plantejar davant els mateixos jutjats i tribunals per les vies previstes a les lleis processals i tampoc escau en aquest cas la intervenció del Defensor del Pueblo.

D’altra banda, el Defensor del Pueblo també pot actuar d’ofici, és a dir, sense necessitat de queixa ciutadana prèvia. Cada any elabora un informe sobre la seva activitat que ha de presentar a les Corts Generals i també informes monogràfics sobre qüestions concretes relatives a l’exercici dels drets constitucionals. En altres apartats de la web hi ha descripcions més completes de les seves funcions. El Defensor del Pueblo, a més de l’alt comissionat de les Corts Generals per a la defensa dels drets constitucionals, també és oficialment a Espanya la Institució Nacional de Drets Humans (INDH).

Les institucions nacionals de drets humans són òrgans la finalitat dels quals és protegir i promoure aquests drets en un país determinat. Han de complir les normes establertes pels anomenats Principis de París i han de ser reconegudes per les Nacions Unides com a INDH.

Els Principis de París es contenen en un document definit a la capital francesa a l’octubre de 1991, van ser adoptats per la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides el 1992 i per la seva Assemblea General l’any 1993. Consisteixen en les exigències generals de les INDH, és a dir, exigències sobre la seva competència i responsabilitats, sobre la seva composició i garanties d’independència i de pluralisme i sobre els mètodes de funcionament, amb altres principis addicionals.

Per acreditar davant Nacions Unides que un organisme nacional queda designat com a INDH ha de complir els Principis de París.

El Defensor del Pueblo d’Espanya té reconegut per Nacions Unides el caràcter d’Institució Nacional de Drets Humans.

Sobre les institucions nacionals de drets humans i els Principis de París es poden consultar les adreces web següents:

Institucions Nacionals de Drets Humans
Els principis de París
Institucions de Drets Humans en el món