Els drets fonamentals

Amb l’aprovació de la Constitució, els ciutadans vam manifestar el nostre desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i promoure el bé de tots nosaltres, buscant garantir la convivència democràtica dins de la Constitució i de les lleis d’acord amb un ordre econòmic i social just.

L’article primer de la Constitució proclama que Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu sistema de lleis la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.

  • Que Espanya és un estat de dret significa assegurar l’imperi de la llei, i la llei ha de ser l’expressió de la voluntat popular. La llei protegeix tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.
  • Que Espanya és un estat social vol dir que els ciutadans, amb les nostres institucions, volem promoure el progrés de la cultura i de l’economia per assegurar a tothom una qualitat de vida digna.
  • Que Espanya és un estat democràtic significa que la sobirania resideix en el poble espanyol, del qual emanen tots els poders de l’Estat.

 

Entre els fonaments d’aquest ordre polític establert constitucionalment hi ha els drets inherents a la persona, que són drets inviolables i s’entenen com el mínim indispensable per reconèixer la dignitat humana. Els drets de la persona, els drets humans, asseguren un àmbit propi d’autonomia i autodecisió, fet que equival al reconeixement d’una esfera pròpia de cada individu, on no s’han d’immiscir instàncies que li siguin estranyes i davant la qual han d’aturar-se els poders de l’Estat.

Originalment, alguns autors com John Locke, Jean-Jacques Rousseau o Thomas Paine sostingueren que hi ha determinats drets de la persona que no depenen del fet que siguin reconeguts en contractes o normes jurídiques, sinó que són consubstancials a la mateixa naturalesa humana, i que per tant són atribuïbles de manera universal a totes les persones.

La inclusió ulterior d’aquests drets de la persona en els textos constitucionals va tenir una conseqüència immediata: la transformació del que eren uns principis filosòfics en mandats jurídics, i doncs, la conversió dels drets humans en drets fonamentals.

Els drets fonamentals formen un conjunt de límits bàsics, als quals han d’ajustar-se sempre les relacions entre persones o entre grups de persones, i entre les persones i els poders públics. No hi pot haver una vida digna sense drets bàsics, els que els ciutadans considerem inherents a la nostra condició d’éssers humans.

Però cal assenyalar que la mateixa noció de drets fonamentals s’usa en un doble sentit: en un sentit ampli, i menys precís tècnicament, es refereix a tots els drets que estan recollits al títol I de la Constitució; en un sentit més estricte, i més precís jurídicament, aquesta denominació es reserva a alguns drets constitucionals que la Norma Fonamental considera el nucli central de l’estatus jurídic de l’individu, i que estan inclosos en una determinada secció del títol I denominada “Dels drets fonamentals i de les llibertats públiques”.

Els drets humans o els drets fonamentals són universals, incompatibles amb la superioritat d’una persona, un poble, un grup o una classe social. El seu reconeixement no depèn de factors com ara la raça, el sexe, la religió, l’opinió, la nacionalitat o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Com a inherents a la persona, són irrevocables, no negociables (no poden “vendre’s”) ni renunciables. Legalment es reconeixen al títol I de la Constitució, però també en tractats internacionals i en les constitucions dels altres estats.

Per aprofundir en aquesta matèria es pot consultar la documentació avui fàcilment accessible a la xarxa i en la biblioteca del Defensor del Pueblo.