Els drets fonamentals no serien efectius si no hi haguera garanties. Per això, la Constitució i les lleis disposen tot un sistema de controls que permet preveure, evitar o rectificar els casos i situacions en què un dret es veu en risc o pèrdua.
La primera garantia és l’anomenada reserva de llei: només per llei es pot regular l’exercici dels drets i les llibertats, llei que, a més i en qualsevol cas, ha de respectar-ne el contingut essencial. Altres garanties especials són la tutela judicial, fins i tot en el cas d’alguns drets de caràcter preferent i sumari, així com el recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional.
El Defensor del Pueblo es configura com una garantia institucional dels drets constitucionals. El Defensor del Pueblo és un alt comissionat de les Corts Generals, és a dir, rep d’aquestes un encàrrec i aquestes el designen per a protegir i defendre els drets dels ciutadans reconeguts en el text constitucional (article 54 de la Constitució).
Entre les seues funcions destaca la de supervisar l’activitat de totes les administracions públiques (ministeris, conselleries de les comunitats autònomes, ajuntaments, etc.). La supervisió d’aquest també comprén l’activitat de les empreses públiques i dels agents o col·laboradors de les administracions quan duen a terme finalitats o serveis públics.
En 1981 les Corts Generals van aprovar la Llei Orgànica 3/1981, de 6 d’abril, del Defensor del Pueblo i la institució va començar la seua activitat el 28 de desembre de 1982, després que se’n triara el primer titular.
Qualsevol ciutadà espanyol o estranger, persona física o jurídica, siga quina siga l’edat o la situació legal a Espanya, pot acudir al Defensor del Pueblo, individualment o col·lectiva, presentant-hi una queixa si considera que les administracions públiques espanyoles han vulnerat els drets reconeguts en la Constitució.
A més de presentar-hi les seues queixes, els ciutadans poden sol·licitar al Defensor del Pueblo que interpose un recurs d’inconstitucionalitat o un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional, en els casos i amb els requisits que preveu la llei.
Si al Defensor del Pueblo no li competeix la investigació d’una queixa, en comunica al ciutadà per carta el motiu o les causes, tot i que sempre que és possible intenta orientar-lo sobre les vies alternatives a què pot acudir.
Quan s’admet a tràmit la queixa, el Defensor del Pueblo es posa en contacte amb l’Administració involucrada per a obtenir informació sobre el cas. Durant tot el procés, manté informat el ciutadà sobre la investigació i sobre les respostes que rep de l’Administració. Quan s’acabe la investigació, comunica les conclusions a l’interessat.
El Defensor del Pueblo no pot modificar o anul·lar els actes i les resolucions de les administracions públiques, tampoc no pot donar ordres, però si conclou que s’hi han vulnerat els drets constitucionals, pot suggerir o recomanar a qualsevol Administració que prenga mesures per a pal·liar o corregir la situació. Si, com a conseqüència de les seues investigacions, el Defensor del Pueblo es convenç que l’aplicació rigorosa d’una norma pot conduir a situacions injustes, aleshores pot demanar la modificació de la norma.
El Defensor del Pueblo no pot intervenir si un jutge o tribunal està ja jutjant o ha jutjat la qüestió plantejada en una queixa. La causa d’aquesta limitació és el respecte al Poder Judicial, ja que una vegada un afer se sotmet al seu control li correspon en exclusiva jutjar i fer executar el que s’ha jutjat. Així mateix, la discrepància amb les resolucions judicials ha de plantejar-se davant dels mateixos jutjats i tribunals per les vies previstes en les lleis processals, sense que hi tinga cabuda, tampoc en aquest cas, la intervenció del Defensor del Pueblo.
D’altra banda, el Defensor del Pueblo també pot actuar d’ofici, és a dir, sense necessitat de queixa ciutadana prèvia. Cada any elabora un informe sobre la seua activitat que ha de presentar a les Corts Generals, així com informes monogràfics sobre qüestions concretes relatives a l’exercici dels drets constitucionals. En altres apartats de la web hi ha descripcions més completes de les seues funcions. El Defensor del Pueblo, a més de l’alt comissionat de les Corts Generals per a la defensa dels drets constitucionals, també és oficialment la Institució Nacional de Drets Humans (INDH) a Espanya.
Les institucions nacionals de drets humans són òrgans la finalitat dels quals és protegir i promoure aquests drets en un país determinat. Hi han de complir les normes establertes pels anomenats Principis de París i han de ser reconegudes per les Nacions Unides com a INDH.
Els Principis de París es contenen en un document definit a la capital francesa en octubre de 1991, els va adoptar la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides en 1992 i l’Assemblea General en 1993. Consisteixen en les exigències generals de les INDH, és a dir, exigències sobre la seua competència i les seues responsabilitats, sobre la seua composició i garanties d’independència i de pluralisme i sobre els mètodes de funcionament, amb altres principis addicionals.
Per acreditar davant de les Nacions Unides que un organisme queda designat com a INDH ha de complir els Principis de París.
El Defensor del Pueblo d’Espanya té reconegut per les Nacions Unides el caràcter d’Institució Nacional de Drets Humans.
Quant a les institucions nacionals de drets humans i els Principis de París, es poden consultar les adreces web següents:
Institucions Nacionals de Drets Humans
Els Principis de París
Institucions de Drets Humans al món
